Abans de l’existència de les xarxes, les persones normals sense una activitat pública no s’havien de preocupar de la reputació més enllà del seu entorn immediat laboral, familiar o d’amics. Ara s’ha trencat aquest cercle, i hem deixat de ser persones anònimes si tenim activitat a la xarxa.  Ara descobrim que tenim una marca personal per gestionar, i n’hem d’aprendre. D’entrada, no és pas una mala notícia. Però cal recordar que la reputació digital es construeix dia a dia, vol temps i una certa traça.  Costa molt de crear i molt poc de destruir. Les institucions i les empreses ho saben prou bé. I els que fan rànquings digitals ho exploten amb eficàcia.

Quins són els elements que hauríem de tenir en compte per preservar una determinada reputació digital?

Autoexigència.  És un factor clau. La presència a la xarxa vol dedicació, s’ha d’incloure dins l’activitat diària. Si estem un mes sense publicar res, baixem en picat, com aquell esportista que no entrena o aquell músic que no practica. Ens ho hauríem de prendre seriosament per arribar a obtenir algun resultat. Una certa planificació és aconsellable, si l’activitat que mantenim va més enllà del pur lleure.

Risc. Controlat, però al cap i a la fi, risc.  A la vida analògica ens comprometem amb una institució, amb una entitat, amb un partit polític, amb el país.  La xarxa és plena de gent compromesa que se sent reconfortada de veure que no es troba sola. Siguem conscients que en un moment determinat podem fer molt de bé, si valorem el compromís dels altres i els ho fem saber. Ens hem de mullar, en definitiva.

Especialització. Com més definim el nostre camp d’actuació, més resultats obtindrem. La informació que es publica a la biografia de Twitter o al perfil de Google  és rellevant, perquè permet crear expectatives als seguidors potencials sobre allò de què parlarem. Què sabem. Què ens interessa. Què ens agrada. Com en parlem. Com mirem d’estar al dia. Com n’informem. Tots aquests elements conflueixen en el nostre perfil i fan que s’esperi un determinat comportament de nosaltres.

Constància i identitat pròpia.  Hi ha piuladors de bon matí, de vespre, de matinada, de cap de setmana. La presència a la xarxa pot esdevenir un hàbit ben determinat. Així mateix, és bo que trobem una veu, una determinada manera de comunicar. Allò que ens faci especials i diferents de la multitud. És segurament el que costa més, però l’esforç val la pena.

Confiança i credibilitat.  Cal actuar com a persones responsables, que no s’aprofiten de la tasca dels altres per a benefici propi sense ni esmentar-los. Per voler ser els primers a difondre alguna notícia molts internautes han quedat escaldats.  Cal ser coherents amb allò que som, allò que fem i allò que diem. Sense credibilitat a la xarxa no som res.

Cura.  A l’hora de gestionar la privacitat, a l’hora de separar públics a Google + o a Facebook, a l’hora d’acceptar desconeguts, a l’hora de fer una piulada, a l’hora d’opinar, a l’hora de penjar una foto o un vídeo, a l’hora d’acceptar de formar part d’un grup… hem d’anar amb cura.  No es pot fer marxa enrere, a la xarxa, i un petit error pot tenir conseqüències desastroses, com ja s’ha vist tantes vegades.   I el dret a l’oblit digital no està tipificat encara, tot i que s’hi treballa.

Empatia. Les xarxes socials són llocs de conversa,  i per tant no es pot caure en l’error de veure-les com un podi d’exhibició personal. Si es mostra interès real per allò que diu o fa la gent, es nota. Si és un interès per compromís, també. Cal buscar la comunicació real i efectiva amb l’altre, amb respecte i sense estridències.

Aquests són, al meu entendre, alguns elements bàsics que hauríem de tenir en compte per construir-nos una reputació digital. És una tasca a llarg termini. Tenim una certesa: mai no hi arribarem, on ens agradaria; potser aquesta és la gràcia de tot plegat. Què en penseu, vosaltres?

Alguna cosa falla. Qui s’estima el país no pot destrossar-ne la llengua.

Fa un parell de setmanes el mestre Joaquim M. Puyal va ser a la  Universitat de Girona per parlar de la necessitat de mantenir la consciència lingüística, dins el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals” organitzat a la Facultat de Lletres. No es va estar de denunciar amb contundència la relaxació que s’observa actualment en l’ús de la llengua als mitjans de comunicació, es va mostrar preocupat per la manca d’un registre acceptable en català dels nous professionals que surten de les facultats de comunicació, i va constatar el procés de degradació lingüística cada dia més accelerat a ràdio i televisió. L’exemple concret que va posar va ser el del programa de Buenafuente i Punset, sense dir-ne el nom: “un savi absolutament incompetent en l’ús de la seva llengua, la llengua pròpia del país”. Va acabar apel·lant a la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquest àmbit.

A Twitter també ens hi hem de mirar. Ha esdevingut un mitjà més de comunicació, i el fem entre tots. Tots  som responsables, doncs, que el català hi sigui present amb un model de llengua que no grinyoli.

Quina seria, doncs,  la piulada perfecta?  La que combinés la poesia de @quimnadal amb  el compromís de @marzoar, la musicalitat de @LauraBorras, l’elegància de @quimtorra, la fermesa de @xaviermir, la contundència de @soler_toni,  la traça de @mariusserra,  la lucidesa de @MiquelPueyo, la proximitat de @npini, l’ofici de @josepbargalló, la serenor de @salvadorcardus, la claredat d’@AlexGutierrezM, la ciència de @miquelduran…  tots plegats, piuladors que dignifiquen aquesta estranya eina que és Twitter, que ens fa voler i doler.

Això no és un pati d’escola. L’eina que tenen a la mà els polítics al Parlament, els treballadors a la feina i -quan els ho permetin- els estudiants a classe,  no és un obstacle que impedeix fer adequadament el que pertoca. Sempre hi haurà gent que n’abusarà. Però no per això se n’ha de prohibir l’ús, com han fet en algunes administracions o empreses.  Els que hi som admetem que enganxa, sí, i que t’hi podries passar tot el dia sense adonar-te’n. I també sabem que qui vol pot utilitzar-la per fer mal, i tant que sí! Però per això el que cal és ensenyar a utilitzar-la, elaborar guies d’ús, mostrar com dosificar-la, recomanar prudència en l’ús de la privacitat. Les xarxes socials s’han d’aprofitar per la feina, malament rai si només són per l’oci. El temps és massa valuós, i la xarxa ens permet multiplicar-lo aprenent i compartint, creant comunitat des d’un rol professional.

Després d’explorar durant un temps el Google +, i de parlar-ne amb gent que també l’està provant, vull compartir una sèrie de reflexions:

1. El perfil de Google permet definir la teva formació, les feines que has fet, els teus interessos, els llocs on has viscut… en una sola pàgina. També hi pots incloure allò de què t’enorgulleixes, i també té un espai que permet l’accés directe a tots els teus perfils a les xarxes socials i blogs. Aquesta és una carta de presentació que tothom hauria d’aprofitar, perquè  probablement sortirà en primer lloc al cercador quan algú ens busqui.

2.  Google + ofereix la possibilitat de segmentar i classificar de manera fàcil i ràpida les persones a qui vols seguir. Aquest és el seu tret diferencial, i és el que el fa tan interessant. Així es busquen i s’organitzen els contactes, en els ja famosos “cercles”.

Aquí teniu la guia d’ús de Google + per si us hi voleu entretenir.

El problema d’altres xarxes és que tothom ho pot veure tot, quan de fet el teu cap no n’ha de fer res, de les fotografies del sopar d’aniversari de la teva millor amiga. Tu tens molts entorns, i Google + et permet ordenar-los. La barreja és bona per interrelacionar gent, sempre ho he defensat, però a l’hora d’emetre missatges sempre és millor que tot quedi en un cercle adequat. Continguts professionals amb la xarxa professional, continguts personals amb els amics de sempre. Ningú no pot veure on l’has col·locat, si al cercle d’amics o de gent de la feina. “In real life, we have walls and windows and I can speak to you knowing who’s in the room, but in the online world, you get to a ‘Share’ box and you share with the whole world,” afirma des de Google Bradley Horowitz.

3. No és bidireccional. Si t’interessa seguir algú ho fas, però no necessàriament aquesta persona t’ha de seguir a tu. El problema de Facebook és d’una banda, que t’obliga a esperar si l’altra persona es digna acceptar-te, i que si és així, quedeu connectats tu amb ella i ella amb tu.  Això impedeix poder seguir algunes persones interessants que es veuen obligades a triar molt, i només accepten coneguts.

4. Google + ofereix simplicitat, contràriament a Facebook, on cada cop hi ha més soroll (hi han arribat els anuncis de tota mena). És molt senzill de fer anar, més intuïtiu que la resta de xarxes, al meu parer, gairebé minimalista. Et proposa tots els contactes que tens al correu, no et cal cercar-los, i en cinc minuts pots tenir els cercles muntats, si tens un nombre raonable de contactes.

5. Sembla més segur, de moment els habituals que es dediquen a escampar porqueria no els hi he trobat.  Google + demana i de fet exigirà que la gent s’identifiqui amb nom i cognoms. En tot cas, en un apartat concret pots incloure els nicks que vulguis. Encara té pendent d’incorporar empreses i institucions, tot arribarà.

6. Ara per ara només s’hi accedeix per invitació, de manera que s’ha convertit en una xarxa cobejada, tothom hi vol ser.  Va passar amb Spotify, que ha anat a més, i amb Quora, que no ha esclatat. A més, al cap de pocs dies d’obrir-lo en van tancar l’accés i molts es van quedar pendents d’una pretesa llista d’espera. Ara ja és oberta la possibilitat de rebre invitacions, i si algú en vol només ho ha de dir (envieu un missatge a meius.ferres@gmail.com)

7. Amb Google + integrem un altre dels serveis del gegant. Només ens cal un compte de gmail, que ara ja tothom té o hauria de tenir, i podem compartir la informació que obtenim gràcies a meravelles com ara Google Reader, Google Maps o Google Docs. Al mur de Google + podem compartir allò que vulguem: text, fotos, enllaços, vídeos. Podem fer xats i també vídeoxats. La barra de Google va creixent i nosaltres que ens n’alegrem, perquè són els que en saben més. Això s’ha de reconèixer.

Per tot plegat, considero que Google + no és una xarxa social més, cosa que voldria dir que no ens fa cap falta i ens la podríem estalviar. Al contrari, penso que és més que una xarxa social.

Havia llegit altres aportacions anteriors com la de @dreig sobre construcció de la identitat digital  Ja fa un cert temps que valoro la conveniència d’obrir nous perfils a Twitter, però no m’acabo de decidir perquè n’he de veure la necessitat, i també perquè la gestió de la presència a les xarxes ja és prou complexa per ara multiplicar-la. En canvi, sí que m’agraden els blocs temàtics, tot i que hi ha una munió de blocs personals on es parla de tot.

Vaig iniciar un debat que em va semblar que perquè fos més productiu havia d’incloure la participació de persones amb perfils ben diferents i amb prou criteri, que es mouen habitualment a la xarxa.  Van dir-hi la seva periodistes,  professors universitaris, reconeguts experts del Social Media, etc. Al final en va sortir una llista d’uns 120 piulades generades per una quarantena de persones.

Només Miquel Duran i Jordi Regincós, que jo sàpiga,  van publicar-ne un post.

Teniu el debat sencer recollit aquí.  amb tweetdoc.

Fent-ne una valoració tranquil·la i amb la perspectiva d’uns dies, veient opinions contraposades,  em reafirmo en el fet que som persones múltiples i que no ha de suposar cap problema que piulem dels temes que ens interessen, amb el que alguns apunten com “pinzellades personals”.  Els nostres interessos poden variar en el temps, i anar creant identitats pot ser poc consistent.

A partir d’aquí, podem aprofitar les llistes que ens ofereix Twitter, i la classificació d’amistats que ens proporciona Facebook, per segmentar. Si penges la foto de la festa d’aniversari del fill, no cal que la vegi tota la xarxa, sinó la gent de la família. Sí que em plantejo piular amb un altre nick quan faig retransmissió d’actes en directe, tal com hem començat a fer a la Universitat, amb @UdGLive, per no col·lapsar el TL.  També s’apunta en el debat la possibilitat de deixar els usos més personals per Facebook, i els més professionals per  Twitter. Segurament ja ho anem fent de manera inconscient, perquè les eines ens hi porten.

Recupero  un reportatge que ens van fer a la Vanguardia Gironins units pel Facebook on jo deia que el que m’agrada és la barreja que ofereix la xarxa, que permet que els teus diferents mons interactuïn, i que passin coses com ara que el meu company de feina faci coneixença amb una amiga blocaire a través meu. Això ofereix una riquesa extraordinària. A mi m’ha canviat la vida, us ho ben asseguro.

a) Albert Cuesta i Jordi Regincós defensen que  l’idioma s’ha de fer explícit, a Twitter. Així, s’hi hauria d’incorporar una icona on s’especifiqués l’idioma de les piulades.  D’aquesta manera els usuaris podrien triar  les d’una persona a qui segueixen només quan són en l’idioma que entenen. Ara penso que segurament així els jugadors del Barça s’estalviarien insults com els que va rebre l’Iniesta quan va començar a piular en català.

 En algunes xarxes socials s’aconsella i tot fer servir més d’una pàgina en funció de les llengües. A Linkedin, per exemple, que et permet fer-te el perfil en unes quantes llengües. A Facebook també trobem pàgines de la mateixa institució en idiomes diferents.  Però a Linkedin i a Facebook cada cop es creen més grups de debat, i en les discussions -almenys en les que jo participo- les llengües són diverses. No concebo un grup de discussió que només admeti una llengua.  I moltes pàgines en català incorporen bios només en anglès,  per facilitar l’accés a través dels cercadors.

De fet, les institucions i empreses han optat per aquest model -una pàgina en cada idioma, replicades- per als seus llocs web, però quan parles amb webmasters t’expliquen les dificultats que tenen per mantenir-los al dia en tots els idiomes. I és que a la llarga, tenir un lloc web replicat en quatre idiomes no és sostenible. I segurament tampoc no és sensat, perquè cada idioma requereix una informació diferent, en funció del destinatari. Això a la Universitat és ben evident: els estudiants catalanoparlants i els estudiants de fora de l’àmbit lingüístic català no requereixen el mateix tipus d’informació.

b) L’altra postura s’ha d’argumentar un xic més, perquè requereix una organització més complexa. La idea és que en un mateix TL, o mur, o lloc web… convisquin diferents llengües sense problemes.  El primer avantatge és que els usuaris es troben amb les llengües “al mig del pas”, i això només pot fer que enriquir-los. Pensem en les  llengües romàniques, fàcilment intercanviables. El futur, al nostre entendre, es troba en la intercomprensió de llengües, de fet Europa també va cap aquí, o no s’entendria la quantitat de diners que es destinen a projectes europeus de recerca en aquest àmbit.

 La traducció automàtica seria la solució ideal si funcionés, però si deixem a part la de català-castellà-català, no avança a prou bon ritme. Em consta que ara fa uns anys,  la Generalitat va fer passos en aquest sentit. Era millor tenir una pàgina ben feta en català i al dia i tothom que volgués saber què deia en anglès només premia el botó lingüístic: s’avisava que era traducció automàtica, i llestos. Però ja s’ha vist que cal invertir a millorar la qualitat de la TA a partir de les memòries de traducció, i ningú no s’hi posa, que jo sàpiga.

A la nostra Universitat el debat encara és obert, però ara per ara es dibuixa una línia que ens convenç: la web global en anglès per allò que pot interessar fora de les nostres fronteres, i per la resta, tothom ha de poder entendre mínimament una notícia en català, castellà o francès.

I ara, us deixo que endevineu quin és model plurilingüe i quin el multilingüe. Que són sinònims però no del tot.

1.No deixeu la gent amb la paraula a la boca. Les preguntes a Twitter us les fan perquè  les respongueu.

2.No us oblideu que quan hagueu assistit a una Jornada profitosa, convé fer un agraïment als ponents si són a Twitter.

3.No us apropieu de mala manera d’informació que han penjat altres. Esmenteu-ne l’origen sempre.

4.No envieu missatges públics per quedar amb algú, o  per comentar temes que només coneixeu vosaltres i l’altra persona. Els missatges directes (DM) hi són per això.

5.No pengeu cap article què hàgiu trobat sense haver comprovat prèviament que és actual. El Google Alerts sol jugar males passades. En tot cas, abans de fer RT d’alguna cosa “cal” haver-se-la mirat per no tenir disgustos.

6.No cometeu l’error de pensar que tothom té un smartphone i que la gent sempre està disponible. A Twitter les persones trien el ritme que volen i si teniu pressa perquè us responguin segurament és millor el telèfon.

7.No us oblideu d’escurçar els enllaços, així podeu facilitar els RT. Si no esgoteu del tot els 140 caràcters ho feu més fàcil.

8.No us descuideu de comprovar si un hashtag ja està creat abans d’inventar-vos-en un altre sobre el mateix tema. Els hashtags o etiquetes són una eina meravellosa però requereixen que ens posem d’acord. Preveieu-ne un abans de muntar un esdeveniment que voleu que s’amplifiqui. I no n’abuseu: les piulades fetes a base de hashtags són il·legibles.

9.No escrigueu amb errors ortogràfics o lèxics, que fan molt mal efecte i diuen molt poc a favor vostre. Si opteu per escurçar alguns noms, que siguin abreviatures que es puguin reconèixer fàcilment:  “q”, “pq”, “d”… I recordeu que les majúscules tenen una connotació agressiva.

10.No simplifiqueu de qualsevol manera allò que pugui estar dient algú en directe, si feu seguiment d’un acte, perquè podeu generar-li  problemes. És millor reproduir-ho textualment o si no, deixar clar que el comentari és vostre.

El dia 12 de maig vaig ser a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la USC, a Santiago de Compostel·la, a la trobada que va aplegar gent de la més diversa condició en una Jornada anomenada “perillosament”  Universidad 2.0. Els organitzadors van tenir la gosadia de reunir  representants d’editorials, professors universitaris, representants d’empreses de tecnologia, gestors de comunicació 2.0… en diverses taules rodones temàtiques. Després d’un parell de dies d’haver-hi reflexionat, em veig amb cor de presentar algunes de les idees que me n’han quedat.

Quins són els obstacles que ens impedeixen avançar cap a la Universitat 2.0?

•  La tecnofòbia
•  La manca de formació
•  L’associació (encara!) del 2.0 amb tecnologia, quan és una actitud
•  L’escepticisme que desperta en el món acadèmic
•  La manca de reconeixement del temps invertit en aquesta tasca
•  El perfil de l’alumne actual que encara no s’ajusta al grau d’autonomia que es requereix.
•  La incertesa que genera la tecnologia canviant

Quines eines ens calen?

• Les pissarres digitals són una eina magnífica que ofereix unes possibilitats infinites. És fàcil de fer anar, i no són tan cares si pensem en les prestacions que ofereixen. Cal anar cap a sistemes estàndards, perquè tothom pugui treballar amb el mateix programari. Volem que a les Facultats de Ciències de l’Educació aprenguin a fer-les servir.

• És imprescindible i urgent disposar d’una plataforma col·laborativa social interuniversitària, i ja existeix algun intent que caldrà explorar entre tots. Moodle és pensat per treballar en un entorn 1.0, no col·laboratiu.

• Els continguts s’han d’obrir, aquesta és una responsabilitat social de la Universitat, que no la pot eludir.

• Per tal de poder treballar de manera eficaç, hem de disposar de plataformes que ho integrin tot on-line, perquè la dispersió és un perill real i poderós. Si en una mateixa pantalla trobem tot allò que utilitzem en el dia a dia, tot es fa més senzill.

Quins procediments hem d’utilitzar?

• Hem d’anar a buscar els aprenents als llocs on ells es mouen, i fer-los venir cap al nostre món. Estem massa allunyats del seu oci, de la seva manera d’entendre el món. Han de poder triar quin canal volen utilitzar pel diàleg amb nosaltres.      
• Hem de resoldre el tema dels drets d’autor per tal de poder clarificar l’estatus de les publicacions digitals en cada cas.
• Hem de ser capaços de canviar segons els resultats que anem obtenint, sense por d’equivocar-nos.
• Hem d’entendre que en una primera etapa és imprescindible l’aprenentatge formal, però la formació al llarg de la vida l’adquirim per l’aprenentatge informal.
• Hem d’adaptar la utilització que fem de la tecnologia a les pròpies habilitats, sense angoixar-nos  -durant la Jornada tot es va conjurar perquè res no funcionés: ni vídeo, ni àudio, però sempre hi ha un pla B.I si els aprenents en saben més que nosaltres, això no ha de suposar cap problema: aprenguem-ne, d’ells.
• Ens hem d’acostumar a compartir coneixement com a filosofia de vida. Si ens quedem per nosaltres allò que hem descobert no serem pas més feliços que si ho escampem, tothom se n’aprofita i algú encara ho millora.

Tot això, hi ha gent que ja ho ha fet. Hi ha un munt d’iniciatives universitàries que es van presentar a la Jornada que constitueixen casos d’èxit, amb un denominador comú: responen a una necessitat real i  són impulsades per gent emprenedora que no tenen por del fracàs. En aquest món en què els fiascos són freqüents, i les grans inversions en una tecnologia molt concreta poden conduir a la ruïna… calen grans dosis d’optimisme i ganes per engrescar-s’hi. 

Amb gent com la que vaig conèixer a la Jornada us puc assegurar que anem per bon camí. Aquí teniu la foto que ens vam fer amb la @NievesGlez, a qui admiro des de fa temps.

Aquest divendres,  29 d’abril, vam poder assistir a la Jornada Marca Ciutat a Roses. El fet de poder participar en events com aquests és un autèntic privilegi. Aquest cop hi anàvem perquè ens ho havien recomanat persones que l’any passat hi van ser, i perquè intuíem que podríem fer-ne una aplicació a les necessitats de la Universitat. I la veritat és que no ens va decebre ni una mica.

La presentació de @paucanaleta sobre el relat i la ciutat  va ser sòbria i entenedora. Fa ben poc que ha presentat el seu  darrer llibre sobre storytelling,  Explica’t amb una història. Va estar bé poder sentir ponents com ara @GuildoSeisdedos o @joantxo, amb un estil ben particular de presentar. El retrobament amb @genisroca, que a mesura que el sentim ens convenç encara més, que ens explica que no dóna l’abast perquè tothom li demana xerrades. Però sobretot voldria destacar el descobriment del poder comunicatiu en directe de Toni Puig, a qui només coneixia pels seus llibres. El to provocador, la increpació, el parlar sense embuts, i la composició brillant del discurs que va finalitzar amb un reguitzell d’exemples de bones actuacions de dinamització cultural als barris de Barcelona  dutes a terme per ell i el seu equip van entusiasmar l’auditori. Aquest home, ja jubilat, té corda per a estona.  

M’he quedat amb 7 idees força que em faran rumiar, sobretot per veure com les podem aplicar a la feina.

1. El relat com a valor afegit: el valor de les històries, del relat, de les emocions, per explicar les ciutats.  La constatació que ara ja no es venen llocs, sinó emocions. La necessitat d’identificació compartida, construïda col·laborativament:  d’on venim, on som i cap on anem.

2. La transparència com a necessitat peremptòria, possible gràcies a la comunicació digital. La constatació que tot  s’acaba sabent i es paga, a la xarxa. L’autenticitat com a valor imprescidible.

3. La creativitat com a oportunitat: La necessitat de mobilitzar-nos, de transformar les nostres institucions i reinventar-les. La urgència de potenciar la formació, el talent i els emprenedors. El perill de ser curts de mires, de quedar-nos en la gestió pura idura.

4. La cultura com a motor social i econòmic: la cultura com a motor de les ciutats, dels espais públics. Un pas més després d’haver invertit en serveis és invertir en cultura,  perquè conté un poder transformador que no ens podem ni imaginar.

5. La necessitat de potenciar l’escolta activa:  la constatació que tot flueix de baix cap a dalt i no pas a la inversa. La recomanació d’escoltar  primer la gent que tenim a prop, els treballadors de l’empresa o institucio, i en segon lloc  els clients/usuaris, perquè el millor és el que la gent percep com a millor. L’objectivitat, un miratge.

6. La conveniència de cercar la identitat, allò que ens fa singulars: la necessitat que les ciutats, els llocs, descobreixin  la seva U -en què són únics- , i l’aprofitin per fer-se conèixer, per distingir-se de la resta. L’exemple del projecte  Roses, terra de genis, que suma territori i qualitat amb l’aval de Dalí i Ferran Adrià.