La xarxa, la nostra cambra pròpia

[Punt de partida de la taula rodona sobre Dones 3.0, València, 25 oct]

 

Dones, per què sou a la xarxa?  Hi vau entrar per curiositat, perquè no volíeu quedar-vos enrere, potser per interessos professionals, polítics, acadèmics, socials, periodístics…  Qualsevol motiu pot ser bo. La qüestió és que hi sou, i que hi participeu activament. La pregunta que us vull fer és: què hi trobeu que faci que us hi mantingueu, després d’un cert temps?

Potser hi trobeu un refugi on us podeu amagar, com quan éreu petites us ficàveu sota el llit, quan la realitat us supera. Potser hi trobeu l’escalf que en altres llocs us manca. Potser hi trobeu el reconeixement que el vostre entorn no us dóna. Potser

 

hi trobeu la complicitat que voldríeu i que de vegades no arriba.  Potser hi trobeu una manera de compartir amb algú allò que us passa i que no enteneu.  Potser hi trobeu companyia en moments de solitud no volguda. Potser hi trobeu maneres de fer semblants a les vostres, que us reafirmen en la manera com sou. Potser hi trobeu un estímul per a la creació de qualsevol tipus, o per al gaudi intel·lectual. Potser hi trobeu un lloc segur quan la por us pot vèncer. Potser hi trobeu el repòs un dia d’especial cansament físic i psíquic. Potser hi trobeu gent amable que us tracta bé i és agraïda. Potser hi trobeu un camí per recuperar l’autoestima que entre tots us havien fer perdre. Potser hi trobeu una manera d’ajudar persones que ho necessiten. Potser hi trobeu el coneixement que us és difícil d’assolir en altres circumstàncies. Potser hi trobeu l’amistat sincera amb gent de l’altra part de món amb qui mai no us veureu. Potser, en definitiva, hi trobeu altres persones que us ajuden a entendre el món, i a saber que no esteu soles. Si fins aquí hi esteu d’acord, també convindreu amb mi a pensar que hem aconseguit tenir una xarxa de suport emocional, com diu l’admirada Dolors Reig. a cost zero -o a cost de tarifa plana, és clar- que funciona les 24 hores del dia  -el #nodormo pot consolar molt en nits d’insomni- i en qualsevol lloc on ens trobem -amb limitacions d’haver de disposar de 3G o wifi, és clar.

No em direu que aquesta no és una oportunitat enorme de projectar-nos cap enfora, de descobrir gent interessant, d’aprendre moltíssim les unes de les altres, de compartir alegries i tristeses, d’expressar emocions.

Perquè totes tenim moltes coses a dir. I necessitem un espai propi on dir-les i on escoltar-les. La nostra cambra pròpia, la xarxa.  Com ho veieu, vosaltres?

13 thoughts on “La xarxa, la nostra cambra pròpia

  1. Jo sobretot hi trobo intercanvi d’informació. Immediatesa i hetereogeneïtat a l’hora d’informar-me. Puc veure què opina la gent al twitter sobre un mateix tema, aquell tema que tot just ha passat encara no fa un parell de minuts. Puc opinar del què passa i fins i tot fer que passin coses, replicant a personatges del món polític, fent retwitts de tot allò que és qüestionable o promoure iniciatives. A twitter no hi ha fronteres ni censures més que les que cadascú ens podem posar.
    Mireia Pellicer.

  2. En el meu cas, vaig començar a repèl. L’arribada dels ordinadors a la feina em pillà amb fills molt menuts i amb horaris impossibles per fer un reciclatge com cal. Un company molt entés (@verbascripta) ens impartí un curset sobre blocs… i m’hi vaig enganxar. Duc un bloc de cuina (bé, de tot un poc) que m’omple moltíssim. De sempre m’ha agradat molt escriure, però mai no he tingut temps (o la sensació de tenir-ne) per fer-ho, i ara em recree amb les paraules, em done un temps i una dimensió que es trobaven molt arraconats. Al twitter em mostrava refractària (hi entrí a iniciativa d’una altra companya (@lalectora), i només tenia pensat d’utilitzar-lo per qüestions professionals. Ara és una eina per mantenir-me informada del que ocorre al món, però encara no tinc clar què hi faig jo, què hi puc aportar… A facebook ni entre; no sé, no m’abelleix i tampoc no em sobra temps.
    En definitiva, la xarxa m’ha enxarxat i, d’alguna manera, m’ha canviat la vida, m’ha fet conéixer persones meravelloses, iniciatives coratjoses i ganes de compartir.
    Salutacions

  3. Suposo que el títol té a veure amb Virginia Wolf. Està molt ben pensat, Meius. Aparentment, a la xarxa gairebé tothom (d’acord amb les seues singularitats i necessitats) pot trobar un espai i sobretot una xarxa.

  4. A la xarxa m’agrada contactar amb persones amb interessos comuns i compartir, així, una afició, un interès o una activitat determinada. També m’agrada seguir persones o entitats que diuen coses interessants i de qui sé que puc aprendre. Em fascina el medi i la capacitat que té per difondre informacions. Més enllà d’això, la xarxa ja no m’interessa tant. Jo no l’entenc com la meva cambra, per mi no ho és, ni en principi vull que ho sigui. No hi vaig a buscar reconeixements, ni amistats sinceres, ni gent amable i agraïda. Sí que és cert que, com tota activitat plaent, llegir, conversar o compartir activitats a la xarxa és relaxant, permet desconnectar i té un efecte placebo brutal, però, en el meu cas, està molt lluny de ser una xarxa de suport emocional.

    Finalment, encara vull afegir una segona reflexió. No em sembla que les dones busquem a la xarxa coses diferents que els homes. Aquesta xarxa de suport emocional de què parla Dolors Reig penso (i ho dic des del meu total desconeixement) que és igual en homes que en dones. O potser m’equivoco?

    • Rosa, tothom en fa l’ús que pot i que vol, i aquesta és precisament la riquesa de la xarxa. Però per a persones que no tenen la vida 1.0 tan resolta els ofereix un suport magnífic

      • Segur que hi ha gent que en fa aquest ús i li va molt bé. Estic amb tu, Meius, la grandesa de la xarxa està justament en el fet que cadascú en fa l’ús que vol. Responent a la pregunta que vas fer, jo parlava només per mi. Per mi no té aquesta funció. I per mi això no té res a veure en tenir ben o mal resolta la vida 1.0. A mi la xarxa m’enriqueix personalment i professionalment, actualment és la meva principal font d’informació i he trobat un lloc perfecte per compartir i entrar en contacte amb persones amb qui tinc interessos comuns.

        Quin debat més interessant, Meius! Ja ens aniràs dient a quines conclusions arribes.

  5. Per a mi la xarxa és la normalitat. M’ha normalitzat l’existència: a la xarxa veig tele en català, llig premsa i revistes en català, estudie autodidàcticament en català, estudie regladament i a un nivell postgraduat en català, em relacione amb els meus alumnes castellanoparlants fora de classe en català, faig xarxa amb molts docents que vehiculen el seu ensenyament en català al País Valencià, consumisc cultura de primera categoria, cada dia de cada dia en la meua llengua, és a dir, en català. Faig País i el País virtual em fa a mi. Sense la xarxa la meua vida es veuria, ara, molt empobrida, limitada, empetitida, perquè el context que m’envolta, que ens envolta, és sovint fosc, mediocre, angoixant. Com a dona, a més, m’ha permés accedir de manera fàcil a molts bons textos de les disciplines relacionades amb el poder i el gènere i a formar-me com a feminista conscient. La xarxa és alliberadora i el nostre futur passa per la xarxa. Amb el permís del mestre Joan Fuster i amprant-li’n la formulació: “El País valencià serà virtual o no serà”!🙂

    Oreto Doménech
    @ariadnalaberint

  6. Amb poc temps i poca wifi, i molt d’acord amb les opinions anteriors, sí que voldria remarcar dues coses:
    -la “democràcia” de les xarxes i les tecnologies, que faciliten el seu ús per part de diferents col·lectius de diferent gènere, raça, ètnia i classe, cosa que ha permès l’accés i la veu a molts col·lectius que, alhora, han pogut incloure i promoure noves estratègies socials de presència i participació.
    -la importància de les xarxes i les tecnologies per a moltes dones “grans”, amb una experiència vital lligada més a l’àmbit domèstic, que els permeten ara interaccionar, aprendre, relacionar-se i intervenir.

    I, finalment, sí que les dones hi busquem el mateix que els homes, a les xarxes. Tanmateix, segons enquestes i informes (que ara no tinc a mà), sí que hi ha dades d’un ús cultural més elevat pel que fa a dones que a homes.

    Em sap greu no poder extendre’m més. Perdoneu les faltes que s’hi hagin colat (costa de dominar les ordinadors d’altres llocs) i tots els millors desigs per al congrés Dones 3.0 que avui comença. Esperem que Meius ens vagi informant…

    Montserrat Palau
    mpalauverges@gmail.com

  7. Pingback: Perquè existim « belolid

  8. Crec que la irrupció de les dones a Internet es fa des d’una llibertat que permet l’aparició d’un discurs diferent, d’un discurs femení. En el cas d’Internet, l’accés femení als espais virtuals no ha estat, com en el món no virtual, fruit d’una conquesta per la igualtat dels sexes. No és que els homes hi fossin primer i les dones lluitessin per fer-s’hi lloc, o que ells els donessin permís, per mitjà de quotes, per ser-hi: Internet hi era, els blogs hi eren, i les dones, com els homes, hi hem entrat, en principi, quan hem volgut i com hem volgut, segons les circumstàncies socioculturals i econòmiques.
    Per exemple, al començament, amb la popularització dels blogs a Internet al tombant del segle XXI, no hi havia manuals que expliquessin què s’hi havia d’escriure, o com s’havia de fer. No hi havia models discursius, narratius, poètics. Almenys, no hi havia models estàndard. El que hi havia era gent, homes i dones, que s’havien llençat a l’aventura d’ocupar aquells espais amb les paraules. Per a les dones, crec, la idea de llibertat femenina es redefineix amb l’accés a Internet: la llibertat ja no és un trofeu tancat a les vitrines del poder patriarcal pel qual hem de lluitar, sinó que és una experiència que creix dins nostre i que s’estén més enllà de qualsevol límit imposat o autoimposat.

  9. Compartesc l’experiència d’Oreto Doménech i ací deixe part de la meua; la xarxa com a espai d’apoderament conscient perquè no hi coneixem límits, no ens hi calen certes “legitimacions”: http://deconstrucciodelalectora.blogspot.com/2011/06/faig-vida-xarcial.html
    La vida que faig a la xarxa no és una vida paral·lela; forma part del meu camí i hi suma, sobretot, persones. I és entre persones, amb persones, per a les persones que construim i fem via. A dins i fora de la xarxa sóc la mateixa persona; internet ha fet, simplement, molt més ample l’espai propi que ja havia decidit habitar.
    Gràcies, Meius, per obrir aquest debat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s