El nou professor, de guardià del coneixement a xerpa

Comencem  pel final: admetem que no ens poder permetre el luxe de perdre tanta gent pel camí. Massa joves deixen l’escola, o hi malviuen. Vist que tants nois i noies no s’adapten al sistema tradicional, que no els motiva ni els estimula per a l’aprenentatge, hem de concloure que ja no ens serveix, que ha esdevingut obsolet i que l’hem de modificar. Però sorgeixen molts dubtes, perquè tenim moltes preguntes i encara estem buscant respostes. La realitat és aquesta: el nostre món, tal com l’hem conegut, s’està repensant profundament i l’educació no pot ser aliena a aquest canvi.

No sé si heu vist aquest vídeo

que mostra com la tecnologia pot ajudar a redefinir els models d’aprenentatge des del moment que permet interaccionar, innovar i compartir.   Conté entre d’altres, l’afirmació següent:

Knowing something is probably an obsolete idea. You don’t actually need to know anything, you can find out at the point when you need to know it.

A partir d’aquest reflexió, vaig iniciar un debat ben productiu amb @xfandrich  i @sitaSP  sobre la societat connectada i els nous models d’aprenentatge. He recollit les piulades en aquest Storify . A grans trets, vam concloure que:

1.En les generacions anteriors les persones acumulaven coneixement i en canvi ara més aviat el que ens cal és entrenament per saber on buscar aquest coneixement en el moment que ens calgui.

2.Entre els adults i els nois i noies –a la família i a l’escola- es van configurant dos mons massa allunyats: en l’àmbit tecnològic el mestre és superat per l’alumne. Caldria que pogués aprendre’n amb ell, al seu costat, amb humilitat però també amb entusiasme.

3. En lloc de deixar-se endur per la por –por de perdre autoritat, seguretat o estatus- els professors han d’esdevenir orientadors davant l’abundància exponencial a què s’enfronta l’alumne.

Imagen

Avui, després de llegir amb interès l’entrevista de Carles Capdevila al prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman, m’adono que descriu perfectament la situació de què parlàvem amb el professor Xavier Fahndrich i amb la Sita.

Un professor s’ha graduat vint o trenta anys enrere. I en tot aquest temps el creixement ha crescut exponencialment. Tu sospites que t’has quedat enrere i els teus estudiants també ho sospiten. Entren a internet i en un moment troben una teoria nova de la qual no has parlat perquè simplement has repetit les lliçons de l’any passat. Però l’any passat era un any diferent, i ara torna a ser diferent. I en definitiva, això erosiona els fonaments de l’autoritat dels professors. És molt greu.

A la pregunta:

Què ha de fer el mestre?

respon:

Com a professor, has d’atreure els teus estudiants. Has de fer que confiïn en tu. Fa cent anys això se’t donava automàticament i no havies de fer cap esforç, però ara és feina teva.”

A partir d’aquí, el camp és obert.  Tecnologia, recursos, treball col·laboratiu, entorns personals d’aprenentatge, comunitats de pràctica, xarxes de bones pràctiques… de tot per triar i remenar. Però cal voluntat, energia i convenciment. “És feina teva…” diu Bauman.   Perquè els professors han deixat de ser aquells guardians del coneixement que el van oferint en petites dosis per convertir-se en xerpes que han de guiar els aprenents per camins que ni ells han conegut prèviament. Tot un repte.

9 thoughts on “El nou professor, de guardià del coneixement a xerpa

  1. Bona entrada, Meius. És molt interessant el tema que planteges. Pense que es tracta d’un punt que gairebé tots els docents tenen al cap, però que no són capaços (?) de posar en pràctica. Entre d’altres coses, potser perquè el sistema educatiu tan obsolet que tenim els ho impedeix. La legislació educativa va décades per darrere de l’evolució social i tecnològica.

    Tinc els meus dubtes, però, en un dels punts que comentes. No tinc massa clar que no siga necessari posseir coneixement, sinó saber trobar-lo quan el necessites. La idea essencial sí que la compartisc: cal treballar més sobre les capacitats i habilitats que no sobre els conceptes i la memorització. No obstant això, pense que sí que és necessari treballar sobre els conceptes i la memorització.

    La clau, potser, es troba a establir com a prioritari el desenvolupament d’habilitats i canviar el xip pel que fa als coneixements que els alumnes han de “memoritzar” o “posseir”. Segurament, els coneixements que han de memoritzar i posseir no són els mateixos que memoritzàvem abans, però pense que és necessari memoritzar i posseir alguna cosa. Si més no, perquè com a persones ho necessitem🙂

  2. M’agradaria compartir amb tu el treball d’investigació que vaig realitzar al final d’un Master sobre Educació i TIC. Versa sobre la Infoxicació a la Xarxa. Com cerquen i gestionen la informació en aquest ecosistema l’alumnat?. I els docents com actuem?. És per anar-hi pensant en la línia que exposava Bauman.

  3. Marta, a mi també m’agradaria llegir aquest treball que comentes, si no et molesta. Pense que el tema paga la pena. Pots trobar-me a @Teresaezc. Salut!🙂

  4. Moltes gràcies Meius per aprofitar, sintetitzar i fixar les idees principals del nostre petit debat a tres a twitter.
    La veritat que resulta molt enriquidor que les experiències personals compartides generin pensament. Òbviament, no hem produit res nou a nivell de coneixement, però el procés experimentat és potser el millor per adaptar-se al canvi, tal i com es pot afirmar dels 35 minuts de conversa amb la Sita i amb tu.

    Fa una o dues setmanes vaig viure amb molta alegria que un alumne compartís amb mi i amb tota la classe un vídeo d’oratòria. L’aportació no va trencar la dinàmica de la classe, al contrari, va enriquir-la, i va demostrar que l’alumne en qüestió havia entès perfectament allò de què parlàvem… i jo vaig poder descobrir un recurs pedagògic nou, que incorporaré a partir d’ara al meu discurs. Intercanviar, compartir per créixer simultàniament, és la clau de l’aprenentatge avui.

  5. Oh! Gràcies Meius i gràcies Fähndrich! Sí, van ser 35 minuts apassionants. M’agradarà veure aquest vídeo d’oratòria…

    Fa uns anys, a la primera classe de Literatura medieval del curs de mil nou-cents noranta-ics, el professor Jorsep Maria Pujol va citar Bernat de Chartres: “Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles dels gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cosssos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura”.

    Ho he hagut de tornar a buscar. No us penseu que és erudició meva. I per sort, la xarxa… Va citar el filòsof i va parlar de la Catedral de Notre-Dame de Chartres, en la qual hi ha un vitrall que il·lustra talment això. I va afegir una cosa així com que, tard o d’hora, hauríem de pujar a les seves espatlles, que érem allà per a això. I era un repte i era una invitació. Quin paio, el Pujol. Potser sempre ha estat així i només hem canviat de metàfora, tenim més tecnologia i ens canvien les tècniques. Però l’objectiu és això, veure-hi més enllà i agrair-ho tant als que ens precediren com als que ens succeeixen.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s