Què se n’ha fet, del cinema mut?

chaplin

Acabo de llegir a l’Ara la magnífica entrevista que la Mònica Terribas li ha fet avui a l’Antoni Bassas, que acaba de tornar a casa i s’incorpora al diari. M’aturo en una frase:

“En aquests moments, els periodistes som com els actors de cinema mut intentant passar al cinema sonor“.

I he tingut una visió: se m’ha aparegut el desconcert d’aquells actors i actrius de cine mut de principis del XX, que se les prometien felices fins aquell moment, i en arribar la tecnologia que permetia incoporar el so sincronitzat al cinema es devien trobar desubicats, amoïnats pel seu futur i segurament enfadats per aquell canvi inesperat que els estroncava la carrera. Començava així una època convulsa, de provatures i intents fallits. De fet, no va ser fins al cap de força temps que es va imposar amb força el cinema sonor i que es va veure que era rendible. Molts actors es van quedar pel camí, és cert. Però molts altres  van córrer a fer “proves de veu” per veure si servien, i es van incorporar al nou sistema. Fins i tot Chaplin, el rei del cine mut.

Arran de la revolució que vivim actualment,  moltes gent es deu sentir desconcertada i amoïnada, com aquells actors. No només periodistes, com diu Bassas, sinó professors, músics, cineastes…. gent que es guanyava la vida d’una determinada manera, que havien trobat el seu lloc al món, amb una feina prou ben considerada. Ara, a més de la maleïda crisi, es prenen com un atac frontal aquest canvi de paradigma que suposa la nova comunicació, que els obliga a replantejar de cap i de nou la seva feina.

A més, el que ha canviat són els llenguatges. Potser us hi heu fixat: en l’entorn digital s’han esvaït les diferències entre els mitjans de comunicació  escrits, sonors i audiovisuals. Compareu aquestes pàgines de Vilaweb, el 324.cat o RAC1. En què es diferencien, realment? Els mitjans escrits incorporen el vídeo, els mitjans audiovisuals incorporen el text:  les fotografies i els links, són presents arreu. I les xarxes socials els permeten abastar encara més canals, més llenguatges. Escoltem la ràdio i ens diuen que penjaran la fotografia de com va vestit el convidat al Facebook del programa. El programa de televisió difon les piulades que se li envien en directe amb un determinat hashtag. El diari Ara publica cada dia la secció “Vist al Twitter”. Tot flueix, en un diàleg obert d’un mitjà a l’altre. I ens hi acostumem. Talment com van canviar els llenguatges amb l’arribada del cinema sonor.

Mireu aquesta frase:

El cine sonor no és només el cinema mut amb so incorporat, sinó una nova forma d’expressió que ha de conciliar allò que és real (la gravació precisa de  paraules i sons) amb el que és irreal (la imatge bidimensional).

 No és això el que prediquem cada dia?

“La revolució digital no és tecnologia,  sinó una nova manera de comunicar, una manera d’entendre el món i les persones “.

En definitiva, crec que si volem avançar cap a la nova comunicació digital ens cal ser:

  • prou didàctics per saber explicar-ho bé a qui no ho entén
  • prou prudents per no imposar-ho a qui no en vol saber res
  • prou valents per no permetre que guanyi qui no vol avançar
  • prou persuasius per convèncer el resistent al canvi
  • i finalment, prou generosos per acompanyar el que ho viu amb por.

Perquè finalment, què se n’ha fet, del cinema mut?  Hi ha ningú que l’enyori?

2 thoughts on “Què se n’ha fet, del cinema mut?

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s