La identitat digital, d’opció personal a necessitat professional

soledad

Fa un cert temps vaig obrir un debat a Facebook arran del cas d’una persona de la Universitat que s’havia negat en rodó a obrir un compte a la xarxa, al.legant que “no m’hi poden obligar”.  Em preguntava fins a quin punt podem permetre que si el resultat de la la feina se’n ressent, aquella persona pugui continuar fent bandera de ser absolutament 1.0, en l’àmbit personal i professional.

El món evoluciona, i les necessitats, capacitats i hàbits dels  estudiants que vénen a les nostres universitats també. Penso que  l’Administració no en pot quedar al marge,  perquè ser presents a la xarxa ja ha esdevingut una exigència. Si és així què podem fer amb els que no hi volen entrar?  De moment, confiar en la nostra capacitat de persuasió, i poca cosa més. Perquè ser a la xarxa encara és una opció personal i no pas una obligació professional, ara mateix. Ens cal que les persones que es tanquen en banda, perquè creuen que ja els ha passat el carro per davant, que són massa grans, que això és perdre el temps, o que la tecnologia no va amb ells, s’ho repensin i facin una incursió en aquest món.  Crec que la formació és bàsica; el coaching, imprescindible; l’exemple, important; el benchmarking, molt útil;  però sobretot el que cal és que “des de dalt” es prenguin decisions valentes, que empenyin les persones que treballen a la Institució a dotar-se d’una identitat digital, a treballar de manera col·laborativa, a aprofitar recursos 2.0 per al coneixement compartit…  i que els facin veure que els convé no quedar-se’n al marge. Que si en fan un bon ús, guanyaran  visibilitat, contactes i coneixement,  i que no ser-hi va en detriment d’ells mateixos i de tot el seu entorn professional.

Us he triat tres aportacions significatives del debat a Facebook sobre aquesta qüestió:

Deia l’Ernest Benach:

El progrés de les persones, les institucions (i la universitat molt especialment), i dels països, és directament       proporcional a la seva capacitat d’adaptar-se als temps, de ser innovadors, d’anar un pas més endavant que els altres, a no tenir por del(s) canvi(s),… Vet aquí, la por al canvi, allò que durant tant de temps ens ha frenat en els progressos més essencials com a societat

En Pere Cornellà, de l’Institut de Ciències de l’Educació, aportava també el seu punt de vista:

El coneixement i domini de les eines 2.0 és una habilitat imprescindible que han de tenir tots els docents del segle XXI. Tant per estar connectat al món com per estar connectats amb els seus estudiants. No hi ha discussió possible. Per tant, penso que és exigible. En definitiva, és una qüestió d’actituds. 

I finalment, el professor Jordi Regincós afirmava:

Solucions líquides a temps líquids. Per mi no té sentit “obligar” a la gent a ser 2.0, igual que no es pot obligar a la gent a anar a fer el cafè a les 11 amb el grup per socialitzar-se. El que cal és que la institució sigui una institució on s’apliquin les idees de base del web 2.0 (interacció, agregació, col·laboració, transparència…) i la majoria de gent s’acabarà alineant amb l’estratègia de la institució… I no passa res si queda un grupet de gent que no fa el pas. Segur que quedaran feines per fer que es podran fer la mar de bé amb un plantejament més del segle XX.

Vull pensar que d’aquí a poc temps aquest debat ja no tindrà sentit, perquè de la mateixa manera que els ordinadors o el correu electrònic van passar a formar part de la nostra vida tot i la resistència al canvi per part de molta gent, la creació d’una identitat digital pròpia i l’aprofitament de la xarxa per a l’ensenyament-aprenentatge esdevindran part intrínseca de la tasca docent. Els nostres estudiants ho necessiten, i s’ho mereixen. Si no, correm el risc d’allunyar-nos-en, i seria una gran irresponsabilitat.

5 thoughts on “La identitat digital, d’opció personal a necessitat professional

  1. Meius,

    Coincideixo bàsicament amb l’opinió d’en Jordi Regincós. No és pas només una qüestió de persones: és una qüestió de la pròpia organització. Pel que fa a l’exigibilitat a les persones, lliga amb la pregunta “què és un bon professor” o “què és un bon professional”. Acordem què és qualitat en un lloc de treball, què se n’espera, i la teva inquietud serà, probablement, resolta.

  2. Abans d’arribar a tenir una identitat digital i presència a la xarxa cal estar familiaritzat amb les eines 2.0. De moment, ja podríem estar satisfets si tots els docents fossin capaços d’utilitzar-les amb normalitat, d’integrar-les a les classes. Crec que l’administració hauria de garantir i exigir, com a mínim això.

  3. Meius, una magnífica aportació. Estic d’acord amb el que dius i m’agradaria aportar en forma de comentari la meva visió d’una persona que ha treballat en institucions públiques i empreses privades i que he tingut la sort de poder acudir a moltes coses que es fan en els darrers anys a la Universitat. Aquí va el comentari:

    Després de fer un canvi radical en la meva vida monòtona quan tenia 38 anys, ara en tinc 42, vaig deixar una feina que estava bé, i vaig decidir agafar-me un temps per veure coses i ampliar la meva formació (vaig fer el MBA de la UdG, ara estic fent el màster en Societat de la Informació a la UOC, he anat a moltes ponències, he participat en associacions, he conegut moltes persones i he ajudat a persones a tirar endavant el seu negoci). Per mi, això ha estat lo millor que he pogut fer. Per què? Perquè em dóna una magnífica visió de les coses. Evidentment no tenim temps per aprofundir massa en masses coses però una visió per sobre és magnífic, pots prendre decisions millors, pots assessorar millor.

    Crec que tot professor hauria de ser una persona inquieta, jo no m’he quedat mai en un lloc molt de temps, he mirat d’anar canviant, en part, per millorar la meva situació laboral i perquè no tenia cap lligam (ex: una família que cuidar)

    A les persones no les pots forçar, les has de convèncer veient la part positiva. Cal ser conscients que hi ha molta gent que es mou per allò que el premien, i aquí a la Universitat, se us valora per aquells papers que aconseguiu publicar en “journals” importants i que el vostre nom surti a “ISI Web of Knowledge”.

    Que crec que hauria de saber un professor? Doncs per una part, ser molt bo en una especialitat, no deixar mai d’estar al dia sobre el seu sector però també del món que l’envolta. Mireu, un dia que vaig anar a una ponència van explicar el següent: un organisme de la Generalitat obligava a portar rebuts per poder rebre subvencions de projectes a l’estranger però resulta que a certs països no es paga emprant rebuts. Si no es coneix això com pots fer una normativa correcte?

    Efectivament, no podem saber de tot però si ens deixem ajudar i perdem la por a col•laborar, podem arribar molt més lluny. El món actual és molt competitiu i molt més fotut en conceptes que cal aprendre, el meu pare va estar fent tota la seva vida de mecànic i abans, els cotxes tenien la seva complicació però no de la manera d’ara, amb tanta electrònica.

    Per ser feliç no cal fer moltes coses però si volem una societat que millori cal saber cap a on va i en tot moment aprofitar les eines noves que ens faciliten les coses i les xarxes socials, és una de les millors eines per fer relacions, per aprendre… per moltes coses.

    Qui es tanca no evoluciona i qui no evoluciona no avança.

    Josep.

    Resum meu que us recomano llegir on s’aprèn molt de magnífics professionals: http://www.aaamg.org/downloads/sopar-hp.pdf (no només de la pròpia experiència un aprèn sinó també de l’experiència dels demés)

    • Josep, moltíssimes gràcies per una aportació tan valuosa. Ja saps que sempre ens inspires… ets una persona amb inquietuds professionals i això s’encomana a l’entorn. Ens cal tenir molta traça per aconseguir que els nostres professors vulguin aprendre com va el món i vulguin adaptar la seva tasca a les noves maneres de fer, adoptant la tecnologia que els pot ajudar i sense veure-la com un perill i una nosa que els impedeix de treballar com sempre. Cal empènyer-los a sortir de la zona de confort.

  4. Em sembla molt interesant aquest punt de vista pero com a punt de vista xke si neguem el punt de vista d un altre, sota el meu parer, stem negan el famos dret a decidir que tots tenim que poder exercir o caurem en nom del que sigui en un total autoritarisme. Es clar tot aixo sota el meu punt de vista I que consti que faig molt us de les technologies. De les tres opinions adjuntades estic amb la darrera. Molt bon dilluns Meius

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s