Vida digital per a tothom

A mesura que anem llegint sobre el món de la comunicació digital, hi anem entrant amb certa por, com de puntetes. I és que fa respecte, si voleu que us digui la veritat. Un avantatge és que som molts a aprendre, i tots plegats volem compartir el coneixement adquirit. Però a més,  ens hem de plantejar la urgència de compartir-ho també amb la gent de la nostra comunitat, d’aquella que es mostra més reàcia a les novetats. La por d’allò que no es coneix mai no ha mogut el món, més aviat ha estat un entrebanc, un escull per poder avançar. Sempre hi ha gent que va més enllà del seu temps. Alguns visionaris s’han quedat pel camí, aquest és el risc. I és que ara hem d’aprendre a moure’ns en la incertesa.  Si amb prou feines sabem predir si demà plourà!  Com voleu que puguem endevinar quines aplicacions tindran èxit i quines cauran, quins aparells evolucionaran i quins quedaran abandonats, si la realitat augmentada tindrà un futur com la domòtica -en paraules de l’admirat Genís Roca, semblava que havíem de viure en cases que funcionessin soles i res d’això no ha passat- o bé s’instal·larà per quedar-s’hi, si el llegir ens farà perdre l’escriure, si els nostres fills -que ara ens passen la mà per la cara com a nadius digitals experts en tecnologia- se’n sortiran o fracassaran, si els diaris en paper desapareixeran del tot o es reinventaran, si els e-books faran furor o no arribaran a convèncer, si les fotos seran totes en 3D, si …  Tot són incògnites, en un món que va més de pressa del que voldríem, que no podem atrapar ni que vulguem, que ens atabala perquè allò que aprenem un dia l’endemà ja ens diuen que és obsolet, i perquè sembla que hàgim entrat en una cursa inacabable per adquirir l’últim gadget o conèixer el darrer invent de Google.

Val la pena recordar que parlem d’un canvi molt més profund, d’un canvi de paradigma, i fins que no ens posem al cap això no podrem avançar. Ningú no se’n pot quedar fora. Ni els nostàlgics que deien “Mai no deixaré d’escriure amb la ploma” quan van aparèixer els primers Amstrad dels 80, ni els romàntics que apel·len a l’olor del llibre imprès, ni els temerosos que per res del món volen perdre la seva intimitat, ni els combatius que titllen de freak tot allò que sigui 2.0, ni els poderosos que no estan disposats a perdre cap monopoli, ni els maldestres que mai no s’han sentit còmodes amb la tecnologia, ni els educadors gelosos del seu paper de transmissors de coneixement, ni els pares espantats per la fal·lera dels seus fills per la pantalla, ni els funcionaris arrepapats que sempre ho han fet així, ni els pluriocupats que consideren que tot plegat és una gran pèrdua de temps, ni els empresaris de tota la vida amb resistència al canvi. I tants altres, que ara miren de reüll tot allò que passa al seu voltant, potser amb una punta de curiositat que no admetrien en públic. Tothom hi ha d’entrar, i no sé com ens ho hem de fer per aconseguir-ho.  

Potser primer de tot el que hem d’explicar és que ens hem fixat massa en els instruments -xarxes socials, mòbils-  i no hem anat a l’essència, a l’arrel del que representa la  comunicació digital. I és que el que ha passat és que ha nascut una nova societat, amb una nova manera d’aprendre, d’ensenyar, i de relacionar-se amb els amics i la gent de l’entorn proper o llunyà. Una societat connectada permanentment, on cadascú pot triar què vol ensenyar d’ell mateix i què vol veure dels altres, què li agrada aprendre i com ho vol fer. Una societat més lliure. On l’engany es descobreix molt més aviat perquè hi ha molts ulls vigilants,  on tothom pot tenir veu i fer-se escoltar si encerta el discurs i el canal, on els poderosos potser ja no seran necessàriament “els del dalt”, on les bones idees tenen camp per córrer, on és fàcil organitzar-se grupalment per afinitats i interessos, on els electors poden comprovar en tot moment què fan aquells que han triat per representar-los.

En aquest món tothom hi ha de tenir cabuda. Tapem l’escletxa digital i fem-los lloc. Ens hi juguem el futur.

3 thoughts on “Vida digital per a tothom

  1. Bon article. Comparteixo força el teu optimisme i la necessitat de tapar l’escletxa digital. Un altre tema seria com fer-ho (a quin ritme o amb quines tecnologies).

    Això dels “romàntics de la ploma” és ben cert. Jo dec ser ben freak perquè a mi em sembla molt més romàntic centrar-se en allò que es vol dir, que la ploma no taqui mai, que el paper no tingui fi i que el destinatari de la carta la trobi a la seva bústia a l’instant. I és que sobre gustos…

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s